Delacroix va ser un pintor francès del segle XIX, és un dels romàntics més destacats i sovint es defineix el seu estil com a romàntic barroc.
De les múltiples obres signades pel pintor francès, voldria destacar aquesta escena fantàstica titulada La mort de Sardanàpal, una tela inmensa que es pot veure al Musée del Louvre i que ens hipnotitza per la força dels seus colors, la sinuositat de les formes, la voluptuositat de la composició...
L'escena pseudohistòrica representa el moment que el rei de Sardanàpal d'Assiria s'adona que els seus enemics estan apunt d'entrar al seu magnífic i luxós palau de Nínive.
Abans d'abandonar les seves possessions, riqueses, esclaves i animals en mans dels seus enemics, Sardanàpal decideix suicidar-se i amb ell tot el que l'envolta.
L'orgia de sang comença quan Sardanàpal ordena als seus soldats d'assassinar les seves concubines, sacrificar els seus cavalls i reunir tots els objectes luxosos al voltant del seu inmens llit, però on és la sang? Delacroix no pint cap gota de sang, la sang només apareix representada simbòlicament en la tela vermella del llit del rei, un rei que contempla passivament com s'apilonen les seves riqueses que formaran una piràmide de foc, evitant que els seus enemics gaudeixin dels seus plaers.
Aquest relat de mort no va ser una invensió de Delacroix, el pintor s'inspira en un altre geni del romanticisme; Lord Byron, durant el romanticisme, i altres moviments culturals, pintors i escriptors s'intercanvien històries, idees, somnis, obsessions... i es detecten fàcilment múltiples influències entre llenguatges, com és el cas de Delacroix que reinterpreta l'escenari literari creat per Lord Byron a partir de fets històrics.
Delacroix com a bon romàntic estudiava les ruïnes clàssiques, coneixia l'obra de Miquel Àngel, li encantaven les escenes amb una gran càrrega de dramatisme, aspirava a reproduir la pathos i admirava les catàstrofres històriques, i tots aquests elements apareixen a La mort de Sardanàpal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada