Miquel Àngel, el Déu de l’art

Miquel Àngel va néixer l’any 1475 i va morir en el 1564, quasi 100 anys d’energia creativa extraordinària.

Va començar els seus passos com a deixeble del genial Ghirlandaio, a Florència, on també entra en contacte amb Lorenzo el Magnífic, un banquer-guerrer sibarita i hedonista, amant de l’art i la filosofia que vivia envoltat d’antiguitats i intel·lectuals.

En aquest context Miquel Àngel es forma entre escultures clàssiques, idees neoplatòniques i el cristianisme de Savoranola; un capellà que feia sermons contra les innovacions del Renaixement, predicava catàstrofes i va acabar executat.

El geni mostra el seu talent amb 16 anys, amb obres d’una energia desbordant i incontrolable com és la batalla entre centaures i lapitas, on apareix el tema predilecte de l’artista; el cos masculí nu i en tensió.

Després dels primers passos en l’art, viatges per Bolonia i algun encàrrec, la seva primera gran obra és una escultura dedicada al déu Bacus, un tema mitològic que Miquel Àngel transforma i converteix la deïtat en un borratxo amanerat i decadent.

Aquesta visió nova de temes vells serà una constant en la producció artística miquelangelesca, en la Pietat del Vaticà ho torna fer i esculpeix la Mare de Déu amb un rostre més jove que el seu fill mort, un recurs per reforçar l’emotivitat del tema tractat amb delicadesa, bellesa alhora que desolació.

Però parlar de Miquel Àngel és parlar del David, la primera escultura pública nua després de les centúries medievals.

Aquest encàrrec es va fer a partir d’un bloc de marbre rectangular i irregular abandonat a prop del Duomo florentí, aquest bloc que ningú volia Miquel Àngel el va transforma en un jove que reflexiona abans de llençar la pedra al gegant Goliart, en un exercici de domini absolut d’anatomia masculina.

Supèrbi, increïble, insuperable i més si el pots veure sense un núvol de japonesos.