L’art en femení

L’art no ha tractat gaire bé a les dones, perquè o som verges o som prostitutes, o som la mare de Déu o som unes perverses seductores que condemnen als homes de bona fe, o som castes o som objectes de bellesa idealitzada.

I d’exemples, des les venus prehistòriques amb malucs i pits immensos, representades com a fàbriques de tenir bebès, la famosa Venus de Milo, icona de bellesa, idealitzada durant segles, la Gioconda, les majas de Goya... i un llarg etc, però són dones que no mostren molts aspectes femenins, no són creadores, fortes, actives, desafiant, cultes, rebels... són simples accessoris de l’home.

No ens imaginem una verge medieval que sigui més que un tro o la mare de déu, que sigui una verge rebel i que reclami a Jesús com el seu fill, no com el fill de déu, simplement com a carn de la seva carn, aquest quadre o escultura no l’he trobat, perquè en l’art sobretot apareixen Venus o Pandora, la primera dona segons la mitologia clàssica i que segons el relat, Zeus la va crear per venjar-se dels homes, o Proserpina més coneguda com Pérsefone, la deessa dels inferns i Circe, la bruixa que converteix la tripulació d’Ulisses en animals, hi ha una obra del pintor angles del segle XIX Waterhouse que dibuixa aquesta sibil·la com una perversa maga que envera el mar, Waterhouse no va representar la dona positivament i el rebuig per part del gènere femení incrementa quan el context d’aquest artista decimònic és l’època victoriana, caracteritzada per la hipocresia i la doble moral on un home podia fer conviure la seva esposa i la seva amant en el mateix sostre.

També en tenim literaris de dones esterotipades, com l’Helena de Troia, la seva bellesa va destruir naus, ciutats i homes, però  va ser el motiu o l’excusa per la guerra entre troians i aqueus.

I els monstres femenins, com l’esfinx, no la de Gize sinó la representada en obres del segle XIX, pintada com un animal híbrid de trets femenins, amb una sensualitat enigmàtica que intenta enganyar a Edip o la Medusa, una górgona diabòlica amb serps enlloc de cabells i que amb una mirada et convertia en pedra o també tens les sirenes que provoquen naufragis.

I en la religió, Eva antítesis de Maria, per culpa d’ella ens expulsem del Paradís i comet el pecat original o Salomé que fa tallar el cap de Sant Joan Baptista perquè no cedeix als seus desitjos sexuals, si observes les obres de Gustave Moreau veus com Salomé encarna la perversitat, la luxúria en un cos lasciu.

També la història ha donat exemples de dones que s’han pintat o esculpit des d’un punt de vista misògam: Cleopatra o Lucrecia Borgia en són dos exemples.

Però cal dir que també hi ha dones que s’allunyen de l’estereotip, hi ha artistes que van més enllà de la verge o la prostituta i plasmen dones independents, com Penelope que espera durant 20 anys a Ulisses, però durant aquest temps s’espavila i decideix amb qui vol estar, no es sotmet. També tens dones fortes com les camperoles, representades pels realistes, pels artistes comunistes... l’Angelus de Millet, són dones fortes, treballadores, o atletes com la deessa Diana, representada com a caçadora i les amazones,  dones guerreres com la de Franz Von Stuck, un artista alemany que va pintar una amazona ferida. Les amazones han inspirat a moltes feministes,del segle XX, però ja en el segle XIX es va utilitzar per presentar una dona alliberada, no sotmesa als desitjos sexuals masculins, amb poder físic i mental, perquè a vegades ens han pintat com a sabies, tot i què és més habitual la representació de les dones sabies com a bruixes, concubines de Satanàs que amb quatre herbes feien beuratges malèfics.

El panorama no és molt positiu, tampoc ho és el llistat d’artistes femenines en la història de l’art, el motius: la societat, la família, la moral cristiana, el context... no han permès que les dones expressessin la seva creativitat artística, molt poques han superat les barreres, alguns exemples: Artemisa Gentileschi, una pintora italiana del segle XVI, ella va poder pintar gràcies al seu pare que també era pintor, va assolir cert èxit com a pintora i va seguir l’estil tenebrista de Caravaggio, un dels seus temes favorits és Judit, la viuda virtuosa de l’antic Testament que sedueix i assassina a Holofermes, en la versió florentina es veu com Judit degolla al general assiri, en una imatge que escatxica sang a l’espectador i que és una teràpia de l’abús sexual que va patir de joveneta.

Però Artemisa va ser de les poques pintores del Renaixement que va poder viure del seu art, altres no van tenir tanta sort, per exemple una escultora francesa del segle XIX, Camille Claudel, a molts no els hi sona el nom, però possiblement coneixen les seves obres, l’únic que estan signades pel seu amant i mestre: August Rodin, amb qui va tenir una relació destructiva sentimentalment i artísticament.

Camille va fascinar a Rodin, que la va convertir en alumna i va passar a ser un mestre despòtic que la va torturar fins a la bogeria, tot i els gelosia artística, Camille va avançar en el seu camí creatiu, les seves obres són revolucionàries, d’una sensibilitat fantàstica, tècnicament perfectes, carregades de modernitat... però la majoria signades per Rodin.

Rodin va envejar la genialitat de Camille i aquesta enveja, més la complexitat de la relació personal va provocar l’aïllament progressiu de l’artista, la seva bogeria i la destrucció de gran part de la seva producció en diverses crisis i atacs.

Ser artista fins fa 4 dies era una carrera d’obstacles i les que ho van aconseguir no apareixen en els llibres d’art si ho fan és una anècdota amorosa, potser l’excepció és Frida Khalo, tot i que també s’ha posat de moda per la pel·lícula de la Salma Hayek, la seva relació amb el muralista Diego Rivera, la vinculació amb els surrealistes i amb el partit comunista, pel seu accident de tramvia... ella si que apareix, però altres no com Sofonisba Anguissola, pintor italiana que va tenir cert èxit en el Renaixement, va ser de les primeres de viure de l’art, però la moral retrograda de la seva societat no li va permetre estudiar anatomia i va reduir els seus temes al seu entorn familiar.

També podem citar l¡ anglesa Angelica Kauffman, filla d’un pintor mediocre, que va superar artísticament al seu pare o Gabrielle Münter, pintora expressionista que va rebre el suport familiar en la seva vocació artística però si apareix en el manuals és per la seva relació amb Kandinsky, com la fotògrafa Dora Maar que va viure una història d’amor i desamor amb Picasso o Sònia Delaunay, coneguda pel seu espòs el pintor abstracte Delaunay.

Tot i així Gabrielle, Dora, Sònia... ja marquen un punt d’inflexió, un canvi... d’aquí naixeran revindicacions, artistes com Georgia O'Keeffe, Judit Chicago, Meri Oppenheim, les Guerrilla Girls.