Vegetació feta art

El Modernisme és un estil artístic que associem a les arquitectures d’Antoni Gaudi, però Gaudí és més que Modernisme, i a l’igual que Miquel Àngel, Velázquez o  Picasso és un geni inclassificable.

Modernisme és un moviment cultural, de finals del segle XIX, que té expressions plàstiques, però també literàries o musicals. El context geogràfic del Modernisme no és limita al passeig de Gràcia de Barcelona, doncs es tracta d’un estil que s’estén per diversos països europeus i la paraula Modernisme només dóna nom a la versió catalana, altres versions del Modernisme és l’art Nouveau a França, el Jugendstil alemany o l’italià Liberty.

Totes aquestes versions tenen elements en comú i alhora que particularitats segons el país.

Com elements en comú podem citar la inspiració en la natura, una natura que es transforma en formes sinuoses i ornamentals, com a exemples de l’evolució de la natura en ornament són la cúpula de l’edifici de la Secessió de Viena o els rètols del metro parisenc.

El Modernisme recargola la vegetació, entrellaça fulles i crea esquemes compositius complexos a partir de troncs i tiges.

Aquesta estilització de les formes vegetals, en alguns objectes, vitralls i edificis crea decoracions quasi abstractes.

En aquestes manifestacions artístiques de finals del segle XIX desapareix la línia recta, substituïda per corbes sensuals, i com en els edificis barrocs, les façanes modernistes s’omplen de formes còncaves i convexes.

També podem citar la influència medieval com un element recorrent en les diverses versions modernistes; cartells, cavallers, fades, esglésies gòtiques, l’Europa nòrdica... són temes habituals i que predominen per sobre l’Europa  mediterrània o l’art clàssic.

Altres referents són l’art oriental, sobretot l’art japonès, la pintura simbolista, entre altres.

Un punt que s’enllaça amb el Simbolisme és la sensualitat de les representacions femenines, menys perversa, però molt evident en la pintura o la joieria modernista.

Els “modernsimes” també es caracteritzen per la diversitat d’expressions; des de l’arquitectura, la pintura o l’escultura, però també les arts gràfiques, com els entrellaçats infinits dels cartells de Mucha, el mobiliari, la joieria, els teixits, el ferro, la ceràmica... i totes les variants de les arts decoratives.

En el cas de la joieria hi ha una revolució i un trencament amb el tractament dels materials  i la creació, la joiera modernista treballa amb òpals, esmalts, pedres semiprecioses.... i no es limita al tractament de les gemmes, sinó que crea dissenys agosarats, inspirats en la natura, que encara avui podem veure reproduïts i reinterpretats.

Tot i aquesta diversitat del Modernisme sobretot es coneix l’arquitectura, ja que moltes ciutats europees conserven en els seus carrers construccions que segueixen l’estètica modernista, una estètica que deriva i alhora es rebel·la contra l’historicisme i l’eclecticisme, i una estètica que és possible gràcies a l’auge econòmic burgés produït per la industrialització; perquè un edifici modernista necessita molts recursos econòmics per pagar la riquesa de detalls creats per artesans i professionals de l’art. Uns artesans que modernitzen alhora que mantenen les tècniques tradicionals.

I un  dels testimonis més reeixits d’aquest art burgés i urbà és la Casa del Carrer Turín de Brussel·les de Victor Horta.

Però si hem de buscar exemples de l’arquitectura modernista passegem per Barcelona, també per Catalunya. A nivell espanyol no trobarem quasi arquitectura modernista, a excepció de la ciutat de Melilla, ja que la societat catalana decimònica era més oberta, industrial i cosmopolita.

Dels múltiples noms de l’art modernista hem de citar els arquitectes Antoni Gaudi, Puig i Cadafalch, Doménech i Montaner, també pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell i el polifacètic Santiago Rusiñol. Uns artistes, intel·lectuals i arquitectes que creen un ambient cultural únic a Barcelona, en un moment on existeix un clara voluntat a modernitzar la societat catalana, a europeïtzar Catalunya a través l’art... en resum una generació d’artistes, escriptors i músics dels anys 80 del segle XIX amb inquietuds, molta creativitat i originals que es reunien a la cerveseria els 4 gats, on es podia trobar a Ramon Casas o Santiago Rusiñol, 2 amics que es van conèixer a Paris i que van tenir reconeixement del públic al llarg de la seva vida, en el cas de Rusiñol com a pintor i escriptor d’obres teatrals, un artista polifacètic que es va instal·lar a Sitges, al Cau Ferrat, per treballar amb altres pintors el paisatgisme lluminós.

La 2a generació modernista té noms com Joan Brull o Joan Llimona, un escultor capaç de transforma el marbre fred en dolor.