L'art de la delicadesa, Alfons Mucha IV

El disseny de joies va seus múltiples interessos i mitjà per expressar la seva creativitat perquè també va dissenyar objectes quotidians, disseny per catifes, disseny de papers decoratius... però on millor es mostra és en les arts gràfiques i el cartell.

Mucha viu i participa del context de rehabilitació i auge de les arts aplicades, Mucha comparteix la voluntat d’apropar l’art al poble; art pel poble no pel saló, en aquest procés de democratització de l’art, els carrers esdevenen galeries d’art, l’èxit d’aquestes obres va provocar els ciutadans parisencs, de seguida que es penjaven pels carrers de la ciutat, persones anònimes i col·leccionistes els arrancaven per guarda-los com preuats tresors artístics, però també va provocar molts imitadors sense qualitat ni originalitat.

Algunes escapaven del control de l’autor, difonen el seu estil però alhora mediocritzant-lo.

Paral·lelament, en aquest moment de múltiples encàrrecs va treballar en diversos projectes relacionats amb l’exposició Universal de Paris de 1900 moment de consolidació de l’art nouveau

On va realitzar pintures pel pavelló Bosnia- Herzegovina de l’exposició universal de Paris de 1900, que és el primer pas pel gran projecte artístic i vital de Mucha: l’epopeia eslava, amb el qual va treballar 20 anys, del 1910 – 1928, un projecte que va animar més la seva passió patriòtica i el va decidir a posar el seu art al servei del poble eslau.

En aquests moments Mucha comença a angoixar-se  i necessita fugir de tanta celebritat, el seu estil influència tota una generació artística i es crea l’estil Mucha, definit com a sinònim d’Art Nouveau.

Ell tenia mal estar per la frivolització del seu art  i ell volia que les obres transmetessin un missatge i un ensenyament moral, finalment l’èxit assolit el va allunyar del seu ideal artístic.

Mucha esperava que el públic acceptes la seva nova orientació, però Paris no acceptar-ho, era massa famós i per això va abandonar la ciutat de la llum i va anar cap als EE.UU, la nova potència emergent.

L'art de la delicadesa, Alfons Mucha III

En el moment de màxim auge d’Alfons Mucha, desenvolupa un concepte tan actual com el marxandatge amb el sabó Mucha, i converteix el nom de l’artista en marca comercial, i Mucha passar a ser un creador d’imatges per al consum massiu però de gran sensibilitat i fàcilment identificable, és el pioner en aplicar l’art en la publicitat.

I va fer múltiples encàrrecs, alguns més pròxims, que possiblement coneixem com la imatge per commemorar el centenari de la fàbrica de xocolata Casa Amatller de Barcelona, celebrat l’any 1900.

O va dissenyar múltiples Panells decoratius o panneaux decoratif, una variant pretensiosa dels cartells durant la Belle Epoque, imprès en paper o sobre seda en diferents formats, normalment protagonitzats per al·legories femenines de conceptes com les estacions, les flors, les pedres precioses... ex.:La sèrie de pedres precioses, 1900 (Robí, ametista, maragda i topazi).

Sobresurt l’al·legoria de la maragda, presentada com una seductora i inquietant dona, desprèn un erotisme propi de Baudelaire i comparteix l’ideari de femme fatale dels simbolsites, una relació que es reforça pel tocat amb serp, símbol del pecat de la lúxuria  i un monstre de mandíbules quasi obscenes.

Els anells van tenir molta sortida entre la burgesia, i van fascinar al Joier Georges Fouquet o per la diadema del zodíac, una al·legoria protagonitzada per una sacerdotessa d’un culte secret.

Aquesta admiració va fer possible la col·laboració entre els dos artistes, i Mucha va dissenyar arracades, collarets, braçalets... amb múltiples combinacions  de materials i molt originals.

D’algunes creacions només es conserven esbossos que desprenen un refinament exquisit.

D’aquesta col·laboració també va ser la joieria Fouquet, era com una prolongació de les joies de Mucha, com una mostra d’art total, que va pensar en tots els detalls creant un conjunt hologènic.

Actualment reconstruïda parcialment en e Museu Carnavalet de Paris, a partir de dibuixos i fotografies, ja que es va desmantellar en els anys 20 del segle passat.

Dels dissenys en joies de Mucha va triomfar un braçalet inspirat en el braçalet que porta Medea en el cartell, un braçalet extravagant i exòtic, d’or i esmalts amb serps i dissenyat per a Sarah Bernardth.

És com una joia somiada amb la sensibilitat del Fin de siècle, carregada de memòria i que evoquen a Cleopatra, Salambó...

L'art de la delicadesa, Alfons Mucha II

Les múltiples influències de Mucha són:

• Gravat japonesos: contorns marcats i formes estilitzades
• Prerrrafaelites, especialment amb els formats allargats com Burne-Jones i William Morris; comparteixen motius decoratius com les flors
• Eugène Grasset
• Carlos Schwabe, els rosacreus i l’esoterisme i ocultisme: símbols esotèrics en diverses obres, inspirant-se en Carlos Schwabe, amb ell compartir l’atmosfera màgica i mística dels rosacreus. I es que Mucha estava molt interessat en les ciències ocultes i vinculat a la maçoneria, iniciar-se en la logia masònica de Paris a l’any 1898, i va arribar a ser gran mestre de la logia de Txecoslovàquia. Aquest ocultisme i la seva manera de vestir, lleugerament exòtica, amb una camisa russa, que és va fer famosa  encenia la imaginació al públic i va suscitar llegendes sobre els orígens de Mucha
•  També influència dels arabescos infinits traçats en l’art islàmic i en l’art irlandès
• Un altre referent era Beardsley, però a tot color
• També tenia múltiples referències simbolistes, però sense la seva  perversió, però molt pròxim als ambients simbolistes (Baudelaire i les seves flors del mal o Gustave Moreau) i a les seves femmes fatales, però en el cas de Mucha crec que són més princeses de somnis que liliths, un exemple per captar l’esperit simbolista de Mucha és aquesta il·lustració de la Salambó de Flaubert.
• I especialment l’art bizantí, infinites referències, especialment als mosaics o les sumptuoses joies dignes de Teodora, i igual que Klimt. L’art bizantí li agradava també per motius patriòtics, perquè durant la influència de l’Imperi bizantí, l’Imperi de la Gran Moravia, la seva terra, va viure un moment de gran esplendor

Per la Sara també va dissenyar el cartell Dama de les Camèlies, on apareix un cel estelat, ella apareix com una figura sinuosa, que desprèn una elegància exhuberant i sofisticada, en un deliri preciosista exquisit.

Es nota en aquests cartells que Mucha admirava a la Bernart, ell era un gran apassionat del teatre, d’on s’inspirava. 

Com els altres cartells la Dama o el Hamlet, tenen format allargat, però els colors són més suaus, fins hi tot metal·litzats, conté els elements característics de Mucha com les flors i les estrelles i l’ornamentació vegetal.

I la Bernardth va vestida amb teles sedoses que vesteixen un cos de corbes sinuoses, creant una imatge delicadament eròtica.

En resum és un exercici de refinament esteticista

La relació entre els dos artistes no es va limitar als cartells i per la Bernardt també li va dissenyar vestits i decorats

Després de l’èxit amb els cartells de la Sara va fer diversos treballs publicitaris, van ser moments de creativitat frenètica i va acceptar molts encàrrecs per temes financers, i va fer que les seves dones venguessin tot tipus de productes com: Galetes Lefèvre, Xampany Moët-Chandon i Cigars Job,  i fins hi tot llegius, i sempre amb la dona protagonista que convida a gaudir de luxosos plaers. Les dones són les protagonistes del seu art, un art saturat de bellesa, on dones dolçament seductores, enjoiades, sensuals, envoltades de flors exuberants, cabelleres infinites amb múltiples bucles, en resum dona, ornament i vegetació i entrellaçades.

Mucha triomfa i esdevé un personatge d’èxit internacional gràcies a la seva genialitat artística i perquè el seu estil s’adequa, encaixa perfectament, al gust del Paris de la Belle Èpoque i crea un món de bellesa en un moment en procés de tecnificació

L'any 1897 va fer una exposició amb més de 400 obres a Paris, va ser un èxit de públic i crítiques i la mostra va itinerar per Praga, Munich, Londres i NY, contribuint a que la fama de Mucha s’estengués per tot el món.

L'art de la delicadesa, segons Mucha I

Però qui era Mucha? un famós cartellista, sinònim d’art Nouveau, creador del marxandatge, gran mestre de la gran loggiade txecoslovaquia, polivalent artista txec, treballador inesgotable...

Alfons Mucha era un artista nascut a Moravia, regió sotmesa a l’Imperi austrohongarés, l’any 1860.

Des de petit va mostrar interès pel dibuix, inicia la seva carrera artística a Viena, la Viena de klimt i Freud i treballa en un taller de decorats teatrals.

Passa una temporada a Munich, ciutat culturalment interessant i on es continua formant, i l’any 1888 marxa a la capital de l’art, Paris, on estudiarà i treballarà, per tan el context creatiu de Mucha és la metròpoli decimònica: Viena, Munich, Paris... la civilització urbana, cosmopolita, moderna, mundana i decadent, i Mucha és sinònim de la joia de viure de la fi de segle i la Belle èpoque, per tan estem parlant de finals del segle XIX – principi segle XX

A Paris treballarà d’il·lustrador de llibres i revistes, i s’instal·larà a la Rue du val de Grâce, 6, treballant pel impressor Lemercier aconseguirà per casualitat[1] fer el cartell per l’obra de teatre Gismonda[2], protagonitzada per sara Bernarth, la gran diva de la Belle èpoque.

Aquest cartell va ser un èxit, per Mucha i per la Sarah, i va ser l’inici d’una col·laboració de 6 anys i va permetre el desenvolupament d’una nova tipologia de cartell, amb un format estret i vertical, estilitzat, amb el text reduït a la part superior i inferior (Subtil integració de l’escriptura en el conjunt de la composició), amb una estructura ornamental molt treballada, gens secundaria, amb una figura eix de la composició, en aquest cas la Sarah, amb un vestit sumptuós, com una aureola que li emmarca el rostre, de tamany natural (cartell feia quasi 2 m), que contribueix a produir un efecte dramàtic, i es que Mucha tenia un particular sensibilitat en les potencialitats dramàtiques de les situacions.

Un cop penjat el cartell de Gismonda per Paris va fascinar, els ciutadans els arrencaven per col·leccionar-los, potser va ser tan atractiu per les seves cites i referències als vitralls gòtics,  cultures orientals i a l’art bizantí, concretament tessel·les de mosaics, també elements d’inspiració oriental, com de les cultures centroeuropees... i és que en l’obra de Mucha múltiples Influències:

---

[1] Vigilia de Nadal i únic empleat disponible per fer el cartell

[2] Gismonda, La Dama de les Camèlies, Lorenzaccio, la smaaritaine, Medea, Hamlet i Tosca

BUSCAR LA BELLESA EN ELS CEMENTIRIS DEL PASSAT. LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES VII

Burne - Jones és un dels artistes més destacats que ha donat Anglaterra, i influenciarà a estetes, decadents i simbolistes, la seva obra és pictòrica, però també va dissenyar mobles, tapissos, papers pintats, vitralls, joies com el seu amic i company William Morris, fins hi tot va il·lustrar llibres.

El seu estil és molt característic, la base és medieval, hi afegeix tocs d’art bizantí, el predomini de la línia del pintor del Quatrocento Botticelli, la terribilità de Miquel Àngel i les visions de William Blake. Però és més que això, és d’una fantasia desbordant, únic, delicat, lleugerament fred.

La roda de la fortuna, és un exemple de la seva afició als clàssics, també li agradaven les llegendes artúriques.

En aquesta obra la roda és el centre de la composició, en un moviment inexorable, les figures tenen una sexualitat confusa, sense acció com herois sonàmbuls.

Potser els colors, entre grisos, marrons... ajuden a la impresió de fatalitat i es que aquests joves sense edat, moriran suau i lentament. I la mort, en el cas de Burne – Jones, era d’exquisit plaer de morir d’amor.

Una altra obra que sembla un somni és l’escala daurada, en un ambient irreal, com d’una cerimònia que desconeixem el significat, veiem 18 noies que baixen una escala, algunes conversen, altres semblen sonàmbules i algunes porten instruments musicals imaginaris, tenen rostres diferents, però el mateix cos en posicions diferents, un cos mig insinuat sota les túniques d’inspiració clàssica.

L’obra és molt enigmàtica, no en sabem el significat, potser són els àngels que baixen per l’escala de Jacob, o pot ser no n’hi ha significat i Burne – Jones va pintar un quadre sense tema, pertorbant a l’espectador victorià que obligatòriament buscava una història en cada quadre.

Ni els seus herois són dinàmics, en el cicle dedicat a Perseu, l’heroi grec és exquisidament lànguid, fins hi tot quan mata el monstre marí que es vol berenar a Andrómeda, en aquest cicle, com la sèrie dedicada al rei Artur, veiem com Burne – Jones busca la bellesa en els cementiris del passat, perquè el seu present no era estimulant.

ROSSETTI. LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES VI

La personalitat mes forta dels prerafaelites és Rossetti, pintor i poeta, va ser  l’enllaç de les dues onades de Prerafelisme, el seu nom Dante el va marcar i va viure obsessionat pel poeta italià i la seva vida.

Les seves obres es caracteritzen per colors brillants com pedres precioses, les escenes angoixants pels múltiples detalls, les històries entre mite i llegenda i les dones carregades d’erotisme pervers que preludien les femme fatale dels simbolistes.

Com el cas de Proserpina, deessa grega de la vida, la mort i la resurrecció o  d’Astarte Síriaca, la deessa voluptuosa i seductora és com un vampir que dessagna els homes, la model era Jane Morris que resumeix l’ideal de bellesa perafaelita; cabells llargs, negres i rinxolats, els ulls grans, els dits llargs i prims i els llavis carnosos, lascius. 

La Sra. Morris va protagonitzar diversos quadres de Rossetti, que n’estava enamorat i va fer que enganyes al seu marit, William Morris un altre membre la germandat.

També els hi agradaven els cabells vermells com Lady Lilith, una magestuosa i perversa femme fatale envoltada de flors, roses símbol de la seva bellesa, en un entorn ambigu; jardí o habitació, mirall o finestra, ella vestida sense corsé; símbol opressió femenina, cabells eix central de la composició, i un mirall símbol de la seva vanitat, en resum una amenaça sexual per l’home, presentada en una atmosfera narcòtica, potser tenim aquesta sensació perquè Rossetti era drogoaddicte, com la seva esposa, però ell prenia cloral i whisky per fugir de la realitat grisa i vulgar i aillar-se una torre d’ivori.

Una torre d’ivori d’estètica medieval, conjuntament amb Burne Jones, són els prerafaelites més medievals, un clar exemple és el casament de Sant Jordi i la princesa de Sabra, més que un quadre sembla un tapis de colors lluminosos i infinits detalls, és com un somni daurat on les figures en silenci semblen posseïdes per un encanteri.

Tot i aquesta voluntat d’escapar-se de la realitat amb substàncies sedants i hipnòtiques, era la societat victoriana que comprava els quadres de Rossetti i els prerafaelites, eren els burgesos amb els seus diners tacats d’industrialització que subvencionaven els fragments de bellesa hermètica que pintaven els prerafaelites.

 

UNA ALTRA HISTÒRIA TRISTA DE MILLAIS. LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES V

Una història trista com Lorenzo i Isabella, també inspirada en la literatura, concretament amb Bocaccio, a partir d’aquest text Millais pinta un quadre d’estètica medieval, aquesta Edat Mitjana idealitzada és l’escenari de història d’amor d’una parella, Isabella una jove d’una família de rics i avariciosos comerciants florentins i Lorenzo, un jove sense possibles, tot i l’amor pur, els germans d’Isabella no accepten aquesta història d’amor i Millais mostra el moment que els germans s’assabenten, per això un d’ells li dona una petada al gos d’Isabella.

Els germans no volen renunciar al negoci del matrimoni de la seva germana i per això planegen l’assassinat de Lorenzo durant una jornada de caça, Lorenzo acabarà degollat, tal i com s’avança amb la mitja taronja sanguina que comparteixen els enamorats.

La història es recargola amb tocs necrofílics com es veu en aquesta obra, signada per Hunt, on Isabella ha enterrat en una planta d’alfàbrega, la calavera del seu amor, una planta que creix gràcies a les llàgrimes de la noia.