Als historiadors de l'art molt sovint se'ls hi preguntaa què és l'art abstracte? què és l'art contemporani? tot l'art és art? ens prenen el pél els artistes contemporanis?...  jo no tinc totes les respostes, però a vegades ens prenen el pèl i no és art tot el què es presenta com a art,  és la meva opinió i en relació amb l’abstracció no m’agrada ni m’interessa, durant la carrera vaig anar trampejant fer assignatures relacionades amb l’abstracció, jo sóc molt clàssica i a mi dóna’m un Miquel Àngel, una escultura grega o una catedral gòtica, però... l'abstracció també és art.

L’abstracció, primer de tot què és? L’abstracció és la capacitat intel·lectual de buscar l’essència d’una cosa per formular un concepte, per buscar aquesta essència, per captar-la, els artistes abstractes renuncien a la figura, a la forma, en resum  fan un art NO figuratiu, renuncien a la natura, a la realitat... només volen l’essència.

Si no tenim figura, què fem? Doncs els artistes abstractes omplen les seves creacions de cercles, quadrats, triangles, línies, formes no identificables, colors aleatoris... també deformen les figures, aquestes formes i línies caòtiques serveixen per expressar les sensacions, emocions, sentiments, idees... de l’artista.

Alguns artistes que hagin renunciat a l’art figuratiu: Mondrian, Malevitx, Rothko, Pollock i el primer Kandinsky.

Kandinsky va ser el primer en pintar un quadre abstracte, ho va fer l’any 1919 però va començar pintant casetes i paisatges clàssics, però després de veure una obra de Monet, explorar el món de l’art, tenir contactes amb múltiples artistes, viatjar, viure múltiples experiències, teoritzar sobre l’art... va arribar a l’abstracció, és a dir, va ser un procés llarg, un camí complex, de reflexió i treball, també de síntesi de diversos moviments artístics com el fauvisme  o el cubisme.

Els fauvistes com Matisse treballen amb el color que empren de manera aleatòria, no realista i el cubisme, com en algunes obres de Picasso presenten totes les perspectives d’un objecte en una superfície plana. Aquestes experiències dels ismes o avantguardes històriques són la base de l’abstracció.

D’abstracció hi ha diverses versions; l’abstracció més lírica com és l’obra de Kandinsky, l’abstracció geomètrica com és Mondrian, l’expressionisme abstracte amb Pollock o Rothko, l’abstracció perceptual o art minimal... entre altres, i encara que tot això soni a molt modern, res, els prehistòrics ja ho feien, l’art prehistòric és l’essència de les coses i què és l’abstracció sinó la recerca de l’essència, a més d’un component revolucionari, rebel, de lluita contra l’academicisme, però això ja ho feien els impressionistes al segle XIX.

Hem parlat de Mondrian, Kandinsky, Pollock, Rothko..., però altres pintors abstractes són Kupka, el matrimoni Delaunay, Picabia... pintors que renoven l’art, però també hi ha escultura abstracta com Calder, Brancusi, Archipenko i Josep Maria Subirachs, aquest artista català autor de les escultures monumentals de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família, té una etapa creativa abstracta.

Perquè finalment l’abstracció es pot considerar el llenguatge artístic del segle XX, però té un problema, no s’entén, no hi ha comunicació en l’obra i l’observador... només 4 intel·lectuals, però l’art abstracte no arriba al públic en general i aixeca un mur entre l’art i les persones. Aquest problema es veu des de l’explosió de l’abstracció als anys 40, però es valora la innovació, la rebel·lió, l’experimentació amb els materials, les noves maneres de pintar com l’action paiting que més o menys és pintar en acció o pintura automàtica, com l’escriptura automàtica. L’action paiting és el que feia el Pollock, artista nord americà que feia quadres immensos, on vertia pintura de manera aleatòria, esquitxava, tacava, embrutava... En resum que és important l’obra, però també el procés creatiu.