LA PRECISIÓ FOTGRÀFICA DE MILLAIS, LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES IV

Un altre membre de la 1a generació de Prerafaelites és Millais, un nen prodigi, tècnicament excel·lent, que va pintar i fer il·lustracions excepcionals.

A part de la seva qualitat tècnica, comentar dues curiositats, es va liar i casar amb l’esposa de Ruskin, mentre el crític donava suport als prerafaelites, un d’ells li robava la dona, i tot i ser un dels membres fundadors de la germandat i criticar l’art creat segons les premisses de l’acadèmia, va acabar formant-hi part i fins hi tot va arribar a ser president d’aquesta institució, segurament la necessitat de mantenir una família nombrosa, el va fer pintar obres al gust de clients més clàssics, en resum progressivament va fer obres més comercials. No és el cas de l’Ofèlia morta, tot i que avui és una obra molt coneguda.

El quadre actualment es pot veure a la Tate Britain de Londres, i el tema està relacionat amb Shakespeare, tal i com deien els Prerafaelites gaudien amb les obres de l’escriptor anglès i en aquest cas Millais s’inspira en Hamlet, concretament Ofèlia és una jove enamorada de Hamlet, el príncep danès la rebutja, fingeix una demència i assassina, per equivocació, el pare de la jove, Poloni.

El resultat d’aquest cúmul de despropòsits és el suïcidi de la donzella, Millais la pinta flotant envoltada de flors, cadascuna amb un significat, per exemple la rosella fa al·lusió a la mort i les margarites a la innocència.

Les flors els arbres i el paisatge que envolta aquesta mort és d’una precisió botànica increïble i tot i la llum blanquinosa es percep la mirada microscòpica de la natura.

Per aconseguir el tràgic sentit de la desesperació del quadre, Millais va treballar amb la jove Elisabeth Siddal, model, pintora i poetessa, i esposa d’un altre membre de la germandat; Rossetti.

Elisabeth va partir llargues secessions en una banyera amb aigua gelada perquè Millais captes el rigor mortis, i ella, com Ofèlia, va tenir un tràgic final, per culpa d’una sobredosi de làudan, un derivat de l’opi molt de moda entre artistes i intel·lectuals decimònics.

CONTINUA L'OBSESSIÓ DE HUNT.LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES III

I és que Hunt va ser un artista amb consciència i va tractar diversos temes socials, especialment els efectes negatius de la industrialització, com la prostitució. En l’obra el despertar de la consciència Hunt presenta un interior d’una casa, mal decorada, mòrbida, bruta, asfixiant, on hi ha una acció en aparença simple; una noia jove s’aixeca de la falda del seu amant, però és una acció carregada de simbolisme, la noia s’aixeca per què veu la llum i es desperta de la situació pecaminosa que protagonitza, i es desperta per que el seu amant canta una cançó que li recorda la innocència de la seva infantesa.

Aquest missatge de despertar de la consciència es reforça en múltiples detalls, el gat, l’home, que juga amb un ocell, la jove, que s’està escapant, a més el gat és sinònim d’infidelitat.

Hunt té més obres de caràcter moralista, com el Pastor mercenari, a part de subratllar la precisió fotogràfica de la natura representada i els colors brillants, el pastor és una obra que critica l’església anglicana, com ho fa Hunt, el pastor està coquetejant amb una jove voluptuosa, mentre desatent al ramat d’ovelles, no oblidem que no és el propietari sinó un mercenari, com que no les cuida algunes s’han mort i el petit xai que està en els braços de la jove menjarà unes pomes verdes, la fruita del pecat de la luxúria, i segurament morirà.

L’al·legoria és simple el ramat és el poble i el pastor és l’església anglicana, el ramat està perdut perquè el pastor no guia el poble.

Altres símbols que anuncien el desastre, el pastor té a la mà la papallona calavera, un símbol de la destrucció conseqüència de la temptació i el pecat.

EL DETALLISME OBSESSIU, LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES II

HUNT va ser el més disciplinat i autèntic dels prerafaelites, l’únic que mantindrà els ideals del Prerafaelisme al llarg de tota la seva trajectòria artística.

Minuciós en els detalls, perfeccionista, mai estava satisfet del tot, però una de les obres més espectaculars de la història de l’art té la seva signatura La dama de Shalott, una obra tardana, la van acabar els seus ajudants, ja que ell tenia problemes de visió.

Representa la història de la dama de Shalott, una historia narrada per l’escriptor Tennyson, autor de poemes plens de bellesa i tristesa, ell es va inspirar amb les llegendes artúriques per compondre aquesta història d’amor i mort, i que no va quedar molt satisfet de com Hunt va plasmar aquest drama fantàstic protagonitzat per un jove empresonada per un encanteri en un castell de l’illa de Shalott, en una habitació circular envoltada de miralls, dins un vestidor circular on fa un tapis màgic de la vida que veu  passar al seu davant a través de miralls, mai directament a causa del malefici.

Hunt pinta el moment que la dama veu i s’enamora del cavaller Lancelot, que passava davant del castell en direcció Camelot i es rebel· del seu malefici, vol veure la vida directament, no a través de miralls, s’aixeca, el tapis s’estripa, els fils se li enreden, la cabellera embogeix, vol fugir de la seva presó, però si s’allunya del castell, el seu destí serà la mort, una mort per amor en un context medieval, el tema perfecte per a un prerafaelita.

El desenllaç de la història el va pintar un altre artista, Waterhouse, amb un paisatge de tardor, la bella dama de Shalott navega cap a la seva mort.

LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES I

Primer de tot què són els prerafaelites? Doncs un grup d’artistes i d’amics, el Hunt, el Millais i el Rossetti, més tard hi haurà una 2ª versió de prerafaelites amb el Rossetti, el Burne Jones i el Morris.

Aquesta amics s’organitzen com una germandat per destacar el caràcter exclusiu i el nom, PRB, pre-raphaelite-brotherbood, ve del rebuig a l’art acadèmic imperant en el seu context, és a dir, l’Anglaterra de la 2ª meitat del segle XIX, és a dir, són un moviment artístic que neix en l’època victoriana.

 I que defensava l’acadèmia? l’art de Rafael, en canvi els prerafaelites s’interessen per l’art anterior a Rafael, els pintors italians del trecento, quatrocento i els primitius flamencs, i com els romàntics somien amb l’Edat Mitjana, una Edat Mitjana idealitzada amb princeses de bells vestits, cavallers a la recerca del sant graal i joves suïcides.

Cito els romàntics perquè hi ha teòrics defineixen els prerafaelites com la versió anglesa del romanticisme, pot ser, però per la majoria d’estudiosos el Prerafaelisme té personalitat pròpia i és un de les expressions artístiques del segle XIX convivint amb el Romanticisme, el Realisme, l’Academicisme, d’Impressionisme, els Natzarens...

En resum, els prerafaelites són uns rebels i sacsegen el panorama artístic anglès, en un inici no van agradar molt a la hipòcrita i estricta societat victoriana, però poc a poc i gràcies a Ruskin, historiador de l’art i crític, va exercir una immensa influència en l’art anglès de la 2ª meitat del segle XIX, a donar suport a la germandat i va exercir-hi de mecenes.

I a la burgesia anglesa enriquida per la industrialització els hi va començar agradar els quadres inspirats en llegendes artúriques i  Shakespeare, plens de color i poblats de dones desbordants de sensualitat i fins hi tot les obres que tractaven temàtiques socials com la emigració i la prostitució, perquè els prerafaelites es van preocupar per les conseqüències dels avanços del seu temps, preocupacions que van plasmar en els seus quadres i també en una revista, The Germ on també escrivien amics poetes i intel·lectuals.

 Per tenir aquesta revista, elaborar com un manifest i altres característiques a vegades s’ha definit els prerafaelites com el primer grup artístic d’avantguarda.

El seu manifest tenia 4 idees;

-         - Expressar idees autèntiques, sinceritat

-          - Estudiar atentament la natura

-          - Simpatitzar amb l’art antic seriós, sincer         

            - Crear obres bones

Idees molt bàsiques que no s’imposaven, i es que el Prerafaelisme és divers, no té res a veure el detallisme científic de Hunt i els somnis medievals de Burne-Jones.

 Però a grans trets si que poden dir que tècnicament eren molt bons, amb quadres minuciosos farcits de detalls, combinaven a la perfecció realitat i fantasia i els seus obres desborden colors brillants, aplicats amb una tècnica especial, sobre el dibuix aplicaven capa de pigment blanc i després aplicaven pintura amb pinzells petits i paciència, a més utilitzaven colors con verd maragda, púrpura i blanc[1], que contrastaven amb els quadres plens de betum dels acadèmics.

---

[1] En el context descoberta de tubs enrotllables per guarda colors a l’oli, més eficaç que xeringues o ampolletes

Relíquies artístiques

Segur que a casa tenim tots algun objecte que per diverses raons té un valor especial; de tipus sentimental, perquè ens recorda una persona, un viatge... ens evoca emocions, sentiments... i el cuidem com si fos una relíquia.

Però que és una relíquia? Segons la wikipedia, una relíquia és un cos o una part del cos d’una persona venerada o santa, i també pot ser un objecte relacionat amb alguna persona venerada.

Si parlem de parts del cos; un ós, un cabell, una llàgrima, un prepuci, un troçet de pell... si parlem d’un objecte; una copa, un clau, un llençol...

I perquè parlem de relíquies, doncs perquè les relíquies han ajudat a construir catedrals, esglésies i caixes (reliquiaris) ricament decorades amb pedres precioses i realitzades amb ivori, fustes luxoses... en resum, les relíquies són objectes estretament relacionats amb l’art.

Les relíquies sovint amaguen històries curioses, anècdotes... han causat guerres, enfrontaments, robatoris (especialment durant el saqueig de Constantinoble durant la 4a croada, s’han fet falsificacions, negocis, s’han trasllat relíquies amunt i avall (el cos de Sant Marc va viatjar com una mercaderia d’Alexandria a Venècia), creant un tràfic de relíquies especialment intens durant l’edat Mitjana i sovint gestionat pels templers.

De les múltiples relíquies que hi ha algunes són especialment famoses, com la Vera Creu, es a dir, els fragments de la creu on va ser crucificat Crist.

La creu va ser recuperada per l’emperadriu Helena, mare de Constantí, l’emperador romà que va fer oficial el Cristianisme, per tan estem parlant del segle III i havien passat 300 anys des de la crucificació. S’ha de tenir fe per pensar que aquesta creu de fusta, eina de martiri, va aguantar 300 anys al Gòlgota de Jerusalem.

El relat d’aquest descoberta  s’ha plasmat en diverses obres, com en el tapis de la Creació de la catedral de Girona.

Una altra relíquia que ha generat molta literatura és el Sant Greal o el calze del darrer sopa de Crist amb els seus deixebles, més conegut com a Sant Sopar.

D’aquesta copa de vi desconeixem el seu aspecte, si d’or o pedres precioses o de fusta, només sabem que encara l’estan buscant l’Indiana Jones, Hitler, Parcifal o el protagonista del codi da Vinci.

Dels múltiples Sant Greals repartits del món cristià, un dels més coneguts és el calze custodiat a la catedral de València, datat del segle I. Tot i aquesta cronologia no es pot certificar la seva relació amb Crist.

I de totes les possibles relíquies la més polèmica és el Sant Sudari de Torí, hi ha múltiples estudis entorn aquesta tela amb una imatge impresa d’un home amb les mateixes ferides patides durant el martiri de la Crucificació.

Tot i la impossibilitat d’explicar totalment com s’ha fet aquest aquesta imatge, les probes del carboni-14 indiquen que la tela és d’origen medieval, per tan és possible que sigui una relíquia “creada” per atreure peregrins, com les suposades relíquies de l’apòstol Sant Jaume que es conserven a la catedral de Santiago i que han estat l’excusa perquè milers de pelegrins fessin el camí de Santiago des de l’Edat Mitjana.

La troballa miraculosa de les relíquies, són els fonaments d’un dels temples més importants del Cristianisme i 3a seu de peregrinació conjuntament amb roma i Jerusalem.

Les perversions de Franz Von Stuck (1863 – 1928)

El darrer simbolista que ens ocupa és un artista polivalent alemany anomenat Franz von Stuck, conegut com a pintor, però també destre en l’art de l’escultura, el gravat i l’arquitectura.

La seva vida i la seva obra està vinculada a la ciutat alemana de Munic, on es va formar artísticament, on es va rebel·lar; fundant la Secession de Munic (1892) d’esperit similar a la Secession de Viena de Klimt, (1897), on va rebre premis i medalles, a més de fama i on va exercir de professor a l’Acadèmia de Belles Arts amb alumnes tan coneguts com Klee o Kandinsky (que tot i les noves tendències artístiques respectaven i admiraven).

Les seves obres estan dedicades a temes mitològics o a visions particulars dels mites cristians i protagonitzades per figures pesades que més que pintades semblen esculpides.

Stuck no només triomfava entre els seus aluumnes, també entre entre els crítics, especialment amb l’obra El pecat, de 1893, en va fer diverses versions d’aquest quadre; el vici i la sensualitat o la medusa.

El pecat va triomfar, però també va causar moltes incomoditats entre la societat benpensat de Munic, segurament perquè és un nu diabòlic, protagonitzat per un jove i una serp, una bella doncella de corbes sensuals, dibuix exquisit i pell de porcellana que es fon i cofon amb una serp distorcionada.

I no oblidem que la serp és pels cristians l’animal del pecat, del vici, de la luxuria... la temptació que va fer caure l’home del paradís.

I és possiblement aquesta idea i la reflexió sobre els valors cristians que va obsessionar a Stuck i per aquest motiu en va fer diverses versions.

Totes elles es poden resumir en; el pecat és el sexe, el sexe és el membre fàlic i el membre fàlic es representa amb la serp, i d’aquesta associació d’idees sorgeix aquest híbrid, mig dona mig serp, un ser seductor, diabòlic, dominant, poderós... com un altre femme fatale.

I en el quadre es veu aquesta relació sexual pervesa entre la jove i la serp, una relació obscura, com un malson que barreja religió, sexe, mort... elements bàsics d’una obra simbolista.

La terrible bellesa del nu del pecat, també apareix en Lucifer, un quadre dedicat al portador de la llum, a l’àngel més bell perque va pecar de soberpia i va ser condemant per l’eternitat.

La bellesa del cos masculí í d’aquests ulls que ens  miren fixament, semblen sorgir d’abismes obscurs, que ens sedueixen tot i estar emboltats de referències enigmàtiques.

Com enigmàtica és la Circe de Stuck, la bruixa descrita per Homer aquí apareix com una femme fatale, sexualment insaciable, perillosa, sense escrúpuls, dominant.... com altres personatges femenis mitològics i històrics com Afrodita, Cleopatra o Lilith, que es rebelen contra el paper tradicional de la dona en la societat masclista, no obeeixen ni es volen sotmetre.

 I per acabar, dir que tot i l’èxit de Stuck, com d’altres artistes simbolistes, després de la seva mort, es va esborrar del panorama artístic i el seu art es va classificar d’antiquat, es va desterrar, es va menystenir pels museus, pels crítics d’art i els manuals d’art, com d’altres artistes simbolistes.

En el cas de Stuck l’ostracisme encara va ser més greu perquè Hitler admirava la seva obra.

Poc a poc, com d’altres artistes simbolistes, s’ha anat recuperant, estudiant i exposant la seva obra i si algú li interessa pot visitar la Vila Stuck a Munic, creada per Stuck des de els plànols

Els enigmes de Fernand Khnopff (1853 – 1921), una idolatria estètica quasi incestuosa

Aquest artista de nom impossible era d’origen belga, un dels nuclis del Simbolisme, a part de Paris.

Khnopff és un dels artistes més destacats del Simbolisme, però la seva obra és complexa, críptica, fins hi tot laberíntica.

A part de pintar, gravar, dibuixar i esculpir, va viatjar, i gràcies als viatges va descobrir altres artistes que vivien en un món de somnis i allunyats de la realitat, com els Prerafaelites, hi ha utors que defineixen aquesta germandat d’artistes com a simbolistes, altres creuen que tenen personalitat pròpa. També va descobrir i admirar l’obra de Delacroix i Gustave Moreau.

Però la seva afició més interessant era la practica de l’ocultisme, com molts dels simbolsites, i tenia relació amb el mag ocultista Josephin Péladan (Escriptor i ocultista francès, personatge peculiar que dona resposta als dubtes que es plantegen intel·lectuals, artistes... davant les innvacions constrants de la industrialització, Péladan recupera les teories d’un visionari del segle XV i restaura l’ordre dels Rosacreus), que a més de la seva afició per les ciències ocultures, també organitzava els salons Rosa Creus on els artistes simbolistes exposaven les seves obres, amb força èxit.

Khnopff triomfava en aquests salons per la seva tècnica exquisida quasi preciosita i pels seus personatges; andrògens i dones ambigues, distants, intocables, poderoses, absents, amb mirades perdudes i d’una bellesa freda i pertorbadora.

Per cert, la model d’aquestes dones era la seva germana, per la que sentia una idolatria estètica quasi incestuosa.

Però les seves dones també poden ser lascives, insaciables i vampiríques com aquesta Isthar, dissenyada com a un ídol de perversitat o d’un erotisme salvatge com les esfinxs que aquestes obres, l’esfinx és un hibrid entre lleó o felí dona, un monstre que simbolitzava l’exotisme de països llunyans, l’Antigüitat, té un perfum de misticisme que ens evoca ritus de civilitzacions perdudes.

Un altre mosntre pintat per Khnopff va ser la medusa, d’una bellesa delicada i fràgil, però especialment sinistra, com la majoria dels seus quadres.