La sensualitat feta art...

Parlem del nu en l’art, el nu és senzillament la representació del cos femení o masculí sense roba, aquest gènere artístic s’ha treballat en l’art des de la prehistòria, tot i destaquen dos moment: l’Antiguitat clàssica i el Renaixement, és un dels temes més habituals de l’art figuratiu, bàsic per la formació dels artistes i normalment es treballa amb un o una model.

Des de la prehistòria trobem exemples de nu, concretament nus femenins esculpits, les Venus prehistòriques, com la venus Willendorf, conservada a Viena, aquestes escultures són símbols de fertilitat i no són nus realistes, són dones amb certes parts del cos exagerades com els malucs, els pits o la vulva.

Durant l’Antiguitat clàssica predomina el nu masculí, per exemple a la Grècia arcaica hi ha els Kuros/Apolos, escultures de nois joves, nus i musculosos i al mateix temps hi ha les Kores noies joves, sacerdotesses i vestides.

Aquesta diferència es deu a què la societat grega clàssica tenia com a ideal de bellesa el cos de l’home, concretament l’home jove musculat; cossos idealitzats treballats en els gimnasos del segle V – IV aC com el Discòbol de Miró, l’Hermes de Praxitel·les, el Dorifor de Policlet i l‘Apoximenos de Lisip.

Aquestes escultures exalten la bellesa del cos masculí, els seus autors coneixien perfectament l’anatomia del cos humà i creaven cànons o proporcions, concretament el cànon de Policlet és un cos d’home equival a 7 caps, un cànon que Lisip estilitza fins a 7 caps i mig.

També són escultures inspirades en la secció aurea o divina proporció, penseu que la societat grega tenia absoluta fe amb les matemàtiques, una fe que s’expressa en les proporcions del seu art.

El número d’or, es representa amb la lletra fi de l’alfabet grec, es troba en algunes formes geomètriques i en la naturalesa i s’ha aplicat en l’art pel seu sentit estètic, aquesta proporció matemàtica la trobem a les piràmides de Gize, al Partenó d’Atenes, a la Leda atòmica de Dalí, a l’home de Vitrubi, a les composicions musicals de Mozart i Debussy, al cos humà... en resum la trobem per tot arreu i té una forta connotació simbòlica des de que la van “descobrir” els pitagòrics.

Tanta proporció i cànon es minimitza amb l’art hel·lenístic, un art més desproporcionat per la influència de l’art oriental que arriba gràcies als sincretismes generats per les conquestes d’Alexandre Magne.

Un exemple és el Laocoont, un grup escultòric format un tres personatges nus, el sacerdot troià i els seus dos fills atacats per dues serps enviades com càstig dels déus, el marbre d’aquesta escultura recrea tots els músculs de l’anatomia masculina, totalment idealitzats, dinàmics i tot i el tema de l’escena, lleugerament sensuals.

I durant l’hel·lenisme no es va oblidar el nu femení, però tamisats, velats, mig amagats... com l’Afrodita de Milos, més coneguda com la Venus de Milos, amb drapatges que li tapen la meitat del cos o la Victòria de Samotràcia o nike (Nike significa victòria, d’aquí del nom de la marca de roba esportiva).

La Victòria de Samotràcia és una escultura pensada per la proa d’un vaixell i que utilitza la tècnica dels panys mullats, és a dir, la representació del cos humà a través de transparències, és a dir, el marbre reprodueix el cos tapat per una fina tela enganxada a la pell.