L'art de la delicadesa, Alfons Mucha IV

El disseny de joies va seus múltiples interessos i mitjà per expressar la seva creativitat perquè també va dissenyar objectes quotidians, disseny per catifes, disseny de papers decoratius... però on millor es mostra és en les arts gràfiques i el cartell.

Mucha viu i participa del context de rehabilitació i auge de les arts aplicades, Mucha comparteix la voluntat d’apropar l’art al poble; art pel poble no pel saló, en aquest procés de democratització de l’art, els carrers esdevenen galeries d’art, l’èxit d’aquestes obres va provocar els ciutadans parisencs, de seguida que es penjaven pels carrers de la ciutat, persones anònimes i col·leccionistes els arrancaven per guarda-los com preuats tresors artístics, però també va provocar molts imitadors sense qualitat ni originalitat.

Algunes escapaven del control de l’autor, difonen el seu estil però alhora mediocritzant-lo.

Paral·lelament, en aquest moment de múltiples encàrrecs va treballar en diversos projectes relacionats amb l’exposició Universal de Paris de 1900 moment de consolidació de l’art nouveau

On va realitzar pintures pel pavelló Bosnia- Herzegovina de l’exposició universal de Paris de 1900, que és el primer pas pel gran projecte artístic i vital de Mucha: l’epopeia eslava, amb el qual va treballar 20 anys, del 1910 – 1928, un projecte que va animar més la seva passió patriòtica i el va decidir a posar el seu art al servei del poble eslau.

En aquests moments Mucha comença a angoixar-se  i necessita fugir de tanta celebritat, el seu estil influència tota una generació artística i es crea l’estil Mucha, definit com a sinònim d’Art Nouveau.

Ell tenia mal estar per la frivolització del seu art  i ell volia que les obres transmetessin un missatge i un ensenyament moral, finalment l’èxit assolit el va allunyar del seu ideal artístic.

Mucha esperava que el públic acceptes la seva nova orientació, però Paris no acceptar-ho, era massa famós i per això va abandonar la ciutat de la llum i va anar cap als EE.UU, la nova potència emergent.

L'art de la delicadesa, Alfons Mucha III

En el moment de màxim auge d’Alfons Mucha, desenvolupa un concepte tan actual com el marxandatge amb el sabó Mucha, i converteix el nom de l’artista en marca comercial, i Mucha passar a ser un creador d’imatges per al consum massiu però de gran sensibilitat i fàcilment identificable, és el pioner en aplicar l’art en la publicitat.

I va fer múltiples encàrrecs, alguns més pròxims, que possiblement coneixem com la imatge per commemorar el centenari de la fàbrica de xocolata Casa Amatller de Barcelona, celebrat l’any 1900.

O va dissenyar múltiples Panells decoratius o panneaux decoratif, una variant pretensiosa dels cartells durant la Belle Epoque, imprès en paper o sobre seda en diferents formats, normalment protagonitzats per al·legories femenines de conceptes com les estacions, les flors, les pedres precioses... ex.:La sèrie de pedres precioses, 1900 (Robí, ametista, maragda i topazi).

Sobresurt l’al·legoria de la maragda, presentada com una seductora i inquietant dona, desprèn un erotisme propi de Baudelaire i comparteix l’ideari de femme fatale dels simbolsites, una relació que es reforça pel tocat amb serp, símbol del pecat de la lúxuria  i un monstre de mandíbules quasi obscenes.

Els anells van tenir molta sortida entre la burgesia, i van fascinar al Joier Georges Fouquet o per la diadema del zodíac, una al·legoria protagonitzada per una sacerdotessa d’un culte secret.

Aquesta admiració va fer possible la col·laboració entre els dos artistes, i Mucha va dissenyar arracades, collarets, braçalets... amb múltiples combinacions  de materials i molt originals.

D’algunes creacions només es conserven esbossos que desprenen un refinament exquisit.

D’aquesta col·laboració també va ser la joieria Fouquet, era com una prolongació de les joies de Mucha, com una mostra d’art total, que va pensar en tots els detalls creant un conjunt hologènic.

Actualment reconstruïda parcialment en e Museu Carnavalet de Paris, a partir de dibuixos i fotografies, ja que es va desmantellar en els anys 20 del segle passat.

Dels dissenys en joies de Mucha va triomfar un braçalet inspirat en el braçalet que porta Medea en el cartell, un braçalet extravagant i exòtic, d’or i esmalts amb serps i dissenyat per a Sarah Bernardth.

És com una joia somiada amb la sensibilitat del Fin de siècle, carregada de memòria i que evoquen a Cleopatra, Salambó...

L'art de la delicadesa, Alfons Mucha II

Les múltiples influències de Mucha són:

• Gravat japonesos: contorns marcats i formes estilitzades
• Prerrrafaelites, especialment amb els formats allargats com Burne-Jones i William Morris; comparteixen motius decoratius com les flors
• Eugène Grasset
• Carlos Schwabe, els rosacreus i l’esoterisme i ocultisme: símbols esotèrics en diverses obres, inspirant-se en Carlos Schwabe, amb ell compartir l’atmosfera màgica i mística dels rosacreus. I es que Mucha estava molt interessat en les ciències ocultes i vinculat a la maçoneria, iniciar-se en la logia masònica de Paris a l’any 1898, i va arribar a ser gran mestre de la logia de Txecoslovàquia. Aquest ocultisme i la seva manera de vestir, lleugerament exòtica, amb una camisa russa, que és va fer famosa  encenia la imaginació al públic i va suscitar llegendes sobre els orígens de Mucha
•  També influència dels arabescos infinits traçats en l’art islàmic i en l’art irlandès
• Un altre referent era Beardsley, però a tot color
• També tenia múltiples referències simbolistes, però sense la seva  perversió, però molt pròxim als ambients simbolistes (Baudelaire i les seves flors del mal o Gustave Moreau) i a les seves femmes fatales, però en el cas de Mucha crec que són més princeses de somnis que liliths, un exemple per captar l’esperit simbolista de Mucha és aquesta il·lustració de la Salambó de Flaubert.
• I especialment l’art bizantí, infinites referències, especialment als mosaics o les sumptuoses joies dignes de Teodora, i igual que Klimt. L’art bizantí li agradava també per motius patriòtics, perquè durant la influència de l’Imperi bizantí, l’Imperi de la Gran Moravia, la seva terra, va viure un moment de gran esplendor

Per la Sara també va dissenyar el cartell Dama de les Camèlies, on apareix un cel estelat, ella apareix com una figura sinuosa, que desprèn una elegància exhuberant i sofisticada, en un deliri preciosista exquisit.

Es nota en aquests cartells que Mucha admirava a la Bernart, ell era un gran apassionat del teatre, d’on s’inspirava. 

Com els altres cartells la Dama o el Hamlet, tenen format allargat, però els colors són més suaus, fins hi tot metal·litzats, conté els elements característics de Mucha com les flors i les estrelles i l’ornamentació vegetal.

I la Bernardth va vestida amb teles sedoses que vesteixen un cos de corbes sinuoses, creant una imatge delicadament eròtica.

En resum és un exercici de refinament esteticista

La relació entre els dos artistes no es va limitar als cartells i per la Bernardt també li va dissenyar vestits i decorats

Després de l’èxit amb els cartells de la Sara va fer diversos treballs publicitaris, van ser moments de creativitat frenètica i va acceptar molts encàrrecs per temes financers, i va fer que les seves dones venguessin tot tipus de productes com: Galetes Lefèvre, Xampany Moët-Chandon i Cigars Job,  i fins hi tot llegius, i sempre amb la dona protagonista que convida a gaudir de luxosos plaers. Les dones són les protagonistes del seu art, un art saturat de bellesa, on dones dolçament seductores, enjoiades, sensuals, envoltades de flors exuberants, cabelleres infinites amb múltiples bucles, en resum dona, ornament i vegetació i entrellaçades.

Mucha triomfa i esdevé un personatge d’èxit internacional gràcies a la seva genialitat artística i perquè el seu estil s’adequa, encaixa perfectament, al gust del Paris de la Belle Èpoque i crea un món de bellesa en un moment en procés de tecnificació

L'any 1897 va fer una exposició amb més de 400 obres a Paris, va ser un èxit de públic i crítiques i la mostra va itinerar per Praga, Munich, Londres i NY, contribuint a que la fama de Mucha s’estengués per tot el món.

L'art de la delicadesa, segons Mucha I

Però qui era Mucha? un famós cartellista, sinònim d’art Nouveau, creador del marxandatge, gran mestre de la gran loggiade txecoslovaquia, polivalent artista txec, treballador inesgotable...

Alfons Mucha era un artista nascut a Moravia, regió sotmesa a l’Imperi austrohongarés, l’any 1860.

Des de petit va mostrar interès pel dibuix, inicia la seva carrera artística a Viena, la Viena de klimt i Freud i treballa en un taller de decorats teatrals.

Passa una temporada a Munich, ciutat culturalment interessant i on es continua formant, i l’any 1888 marxa a la capital de l’art, Paris, on estudiarà i treballarà, per tan el context creatiu de Mucha és la metròpoli decimònica: Viena, Munich, Paris... la civilització urbana, cosmopolita, moderna, mundana i decadent, i Mucha és sinònim de la joia de viure de la fi de segle i la Belle èpoque, per tan estem parlant de finals del segle XIX – principi segle XX

A Paris treballarà d’il·lustrador de llibres i revistes, i s’instal·larà a la Rue du val de Grâce, 6, treballant pel impressor Lemercier aconseguirà per casualitat[1] fer el cartell per l’obra de teatre Gismonda[2], protagonitzada per sara Bernarth, la gran diva de la Belle èpoque.

Aquest cartell va ser un èxit, per Mucha i per la Sarah, i va ser l’inici d’una col·laboració de 6 anys i va permetre el desenvolupament d’una nova tipologia de cartell, amb un format estret i vertical, estilitzat, amb el text reduït a la part superior i inferior (Subtil integració de l’escriptura en el conjunt de la composició), amb una estructura ornamental molt treballada, gens secundaria, amb una figura eix de la composició, en aquest cas la Sarah, amb un vestit sumptuós, com una aureola que li emmarca el rostre, de tamany natural (cartell feia quasi 2 m), que contribueix a produir un efecte dramàtic, i es que Mucha tenia un particular sensibilitat en les potencialitats dramàtiques de les situacions.

Un cop penjat el cartell de Gismonda per Paris va fascinar, els ciutadans els arrencaven per col·leccionar-los, potser va ser tan atractiu per les seves cites i referències als vitralls gòtics,  cultures orientals i a l’art bizantí, concretament tessel·les de mosaics, també elements d’inspiració oriental, com de les cultures centroeuropees... i és que en l’obra de Mucha múltiples Influències:

---

[1] Vigilia de Nadal i únic empleat disponible per fer el cartell

[2] Gismonda, La Dama de les Camèlies, Lorenzaccio, la smaaritaine, Medea, Hamlet i Tosca

BUSCAR LA BELLESA EN ELS CEMENTIRIS DEL PASSAT. LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES VII

Burne - Jones és un dels artistes més destacats que ha donat Anglaterra, i influenciarà a estetes, decadents i simbolistes, la seva obra és pictòrica, però també va dissenyar mobles, tapissos, papers pintats, vitralls, joies com el seu amic i company William Morris, fins hi tot va il·lustrar llibres.

El seu estil és molt característic, la base és medieval, hi afegeix tocs d’art bizantí, el predomini de la línia del pintor del Quatrocento Botticelli, la terribilità de Miquel Àngel i les visions de William Blake. Però és més que això, és d’una fantasia desbordant, únic, delicat, lleugerament fred.

La roda de la fortuna, és un exemple de la seva afició als clàssics, també li agradaven les llegendes artúriques.

En aquesta obra la roda és el centre de la composició, en un moviment inexorable, les figures tenen una sexualitat confusa, sense acció com herois sonàmbuls.

Potser els colors, entre grisos, marrons... ajuden a la impresió de fatalitat i es que aquests joves sense edat, moriran suau i lentament. I la mort, en el cas de Burne – Jones, era d’exquisit plaer de morir d’amor.

Una altra obra que sembla un somni és l’escala daurada, en un ambient irreal, com d’una cerimònia que desconeixem el significat, veiem 18 noies que baixen una escala, algunes conversen, altres semblen sonàmbules i algunes porten instruments musicals imaginaris, tenen rostres diferents, però el mateix cos en posicions diferents, un cos mig insinuat sota les túniques d’inspiració clàssica.

L’obra és molt enigmàtica, no en sabem el significat, potser són els àngels que baixen per l’escala de Jacob, o pot ser no n’hi ha significat i Burne – Jones va pintar un quadre sense tema, pertorbant a l’espectador victorià que obligatòriament buscava una història en cada quadre.

Ni els seus herois són dinàmics, en el cicle dedicat a Perseu, l’heroi grec és exquisidament lànguid, fins hi tot quan mata el monstre marí que es vol berenar a Andrómeda, en aquest cicle, com la sèrie dedicada al rei Artur, veiem com Burne – Jones busca la bellesa en els cementiris del passat, perquè el seu present no era estimulant.

ROSSETTI. LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES VI

La personalitat mes forta dels prerafaelites és Rossetti, pintor i poeta, va ser  l’enllaç de les dues onades de Prerafelisme, el seu nom Dante el va marcar i va viure obsessionat pel poeta italià i la seva vida.

Les seves obres es caracteritzen per colors brillants com pedres precioses, les escenes angoixants pels múltiples detalls, les històries entre mite i llegenda i les dones carregades d’erotisme pervers que preludien les femme fatale dels simbolistes.

Com el cas de Proserpina, deessa grega de la vida, la mort i la resurrecció o  d’Astarte Síriaca, la deessa voluptuosa i seductora és com un vampir que dessagna els homes, la model era Jane Morris que resumeix l’ideal de bellesa perafaelita; cabells llargs, negres i rinxolats, els ulls grans, els dits llargs i prims i els llavis carnosos, lascius. 

La Sra. Morris va protagonitzar diversos quadres de Rossetti, que n’estava enamorat i va fer que enganyes al seu marit, William Morris un altre membre la germandat.

També els hi agradaven els cabells vermells com Lady Lilith, una magestuosa i perversa femme fatale envoltada de flors, roses símbol de la seva bellesa, en un entorn ambigu; jardí o habitació, mirall o finestra, ella vestida sense corsé; símbol opressió femenina, cabells eix central de la composició, i un mirall símbol de la seva vanitat, en resum una amenaça sexual per l’home, presentada en una atmosfera narcòtica, potser tenim aquesta sensació perquè Rossetti era drogoaddicte, com la seva esposa, però ell prenia cloral i whisky per fugir de la realitat grisa i vulgar i aillar-se una torre d’ivori.

Una torre d’ivori d’estètica medieval, conjuntament amb Burne Jones, són els prerafaelites més medievals, un clar exemple és el casament de Sant Jordi i la princesa de Sabra, més que un quadre sembla un tapis de colors lluminosos i infinits detalls, és com un somni daurat on les figures en silenci semblen posseïdes per un encanteri.

Tot i aquesta voluntat d’escapar-se de la realitat amb substàncies sedants i hipnòtiques, era la societat victoriana que comprava els quadres de Rossetti i els prerafaelites, eren els burgesos amb els seus diners tacats d’industrialització que subvencionaven els fragments de bellesa hermètica que pintaven els prerafaelites.

 

UNA ALTRA HISTÒRIA TRISTA DE MILLAIS. LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES V

Una història trista com Lorenzo i Isabella, també inspirada en la literatura, concretament amb Bocaccio, a partir d’aquest text Millais pinta un quadre d’estètica medieval, aquesta Edat Mitjana idealitzada és l’escenari de història d’amor d’una parella, Isabella una jove d’una família de rics i avariciosos comerciants florentins i Lorenzo, un jove sense possibles, tot i l’amor pur, els germans d’Isabella no accepten aquesta història d’amor i Millais mostra el moment que els germans s’assabenten, per això un d’ells li dona una petada al gos d’Isabella.

Els germans no volen renunciar al negoci del matrimoni de la seva germana i per això planegen l’assassinat de Lorenzo durant una jornada de caça, Lorenzo acabarà degollat, tal i com s’avança amb la mitja taronja sanguina que comparteixen els enamorats.

La història es recargola amb tocs necrofílics com es veu en aquesta obra, signada per Hunt, on Isabella ha enterrat en una planta d’alfàbrega, la calavera del seu amor, una planta que creix gràcies a les llàgrimes de la noia.

LA PRECISIÓ FOTGRÀFICA DE MILLAIS, LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES IV

Un altre membre de la 1a generació de Prerafaelites és Millais, un nen prodigi, tècnicament excel·lent, que va pintar i fer il·lustracions excepcionals.

A part de la seva qualitat tècnica, comentar dues curiositats, es va liar i casar amb l’esposa de Ruskin, mentre el crític donava suport als prerafaelites, un d’ells li robava la dona, i tot i ser un dels membres fundadors de la germandat i criticar l’art creat segons les premisses de l’acadèmia, va acabar formant-hi part i fins hi tot va arribar a ser president d’aquesta institució, segurament la necessitat de mantenir una família nombrosa, el va fer pintar obres al gust de clients més clàssics, en resum progressivament va fer obres més comercials. No és el cas de l’Ofèlia morta, tot i que avui és una obra molt coneguda.

El quadre actualment es pot veure a la Tate Britain de Londres, i el tema està relacionat amb Shakespeare, tal i com deien els Prerafaelites gaudien amb les obres de l’escriptor anglès i en aquest cas Millais s’inspira en Hamlet, concretament Ofèlia és una jove enamorada de Hamlet, el príncep danès la rebutja, fingeix una demència i assassina, per equivocació, el pare de la jove, Poloni.

El resultat d’aquest cúmul de despropòsits és el suïcidi de la donzella, Millais la pinta flotant envoltada de flors, cadascuna amb un significat, per exemple la rosella fa al·lusió a la mort i les margarites a la innocència.

Les flors els arbres i el paisatge que envolta aquesta mort és d’una precisió botànica increïble i tot i la llum blanquinosa es percep la mirada microscòpica de la natura.

Per aconseguir el tràgic sentit de la desesperació del quadre, Millais va treballar amb la jove Elisabeth Siddal, model, pintora i poetessa, i esposa d’un altre membre de la germandat; Rossetti.

Elisabeth va partir llargues secessions en una banyera amb aigua gelada perquè Millais captes el rigor mortis, i ella, com Ofèlia, va tenir un tràgic final, per culpa d’una sobredosi de làudan, un derivat de l’opi molt de moda entre artistes i intel·lectuals decimònics.

CONTINUA L'OBSESSIÓ DE HUNT.LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES III

I és que Hunt va ser un artista amb consciència i va tractar diversos temes socials, especialment els efectes negatius de la industrialització, com la prostitució. En l’obra el despertar de la consciència Hunt presenta un interior d’una casa, mal decorada, mòrbida, bruta, asfixiant, on hi ha una acció en aparença simple; una noia jove s’aixeca de la falda del seu amant, però és una acció carregada de simbolisme, la noia s’aixeca per què veu la llum i es desperta de la situació pecaminosa que protagonitza, i es desperta per que el seu amant canta una cançó que li recorda la innocència de la seva infantesa.

Aquest missatge de despertar de la consciència es reforça en múltiples detalls, el gat, l’home, que juga amb un ocell, la jove, que s’està escapant, a més el gat és sinònim d’infidelitat.

Hunt té més obres de caràcter moralista, com el Pastor mercenari, a part de subratllar la precisió fotogràfica de la natura representada i els colors brillants, el pastor és una obra que critica l’església anglicana, com ho fa Hunt, el pastor està coquetejant amb una jove voluptuosa, mentre desatent al ramat d’ovelles, no oblidem que no és el propietari sinó un mercenari, com que no les cuida algunes s’han mort i el petit xai que està en els braços de la jove menjarà unes pomes verdes, la fruita del pecat de la luxúria, i segurament morirà.

L’al·legoria és simple el ramat és el poble i el pastor és l’església anglicana, el ramat està perdut perquè el pastor no guia el poble.

Altres símbols que anuncien el desastre, el pastor té a la mà la papallona calavera, un símbol de la destrucció conseqüència de la temptació i el pecat.

EL DETALLISME OBSESSIU, LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES II

HUNT va ser el més disciplinat i autèntic dels prerafaelites, l’únic que mantindrà els ideals del Prerafaelisme al llarg de tota la seva trajectòria artística.

Minuciós en els detalls, perfeccionista, mai estava satisfet del tot, però una de les obres més espectaculars de la història de l’art té la seva signatura La dama de Shalott, una obra tardana, la van acabar els seus ajudants, ja que ell tenia problemes de visió.

Representa la història de la dama de Shalott, una historia narrada per l’escriptor Tennyson, autor de poemes plens de bellesa i tristesa, ell es va inspirar amb les llegendes artúriques per compondre aquesta història d’amor i mort, i que no va quedar molt satisfet de com Hunt va plasmar aquest drama fantàstic protagonitzat per un jove empresonada per un encanteri en un castell de l’illa de Shalott, en una habitació circular envoltada de miralls, dins un vestidor circular on fa un tapis màgic de la vida que veu  passar al seu davant a través de miralls, mai directament a causa del malefici.

Hunt pinta el moment que la dama veu i s’enamora del cavaller Lancelot, que passava davant del castell en direcció Camelot i es rebel· del seu malefici, vol veure la vida directament, no a través de miralls, s’aixeca, el tapis s’estripa, els fils se li enreden, la cabellera embogeix, vol fugir de la seva presó, però si s’allunya del castell, el seu destí serà la mort, una mort per amor en un context medieval, el tema perfecte per a un prerafaelita.

El desenllaç de la història el va pintar un altre artista, Waterhouse, amb un paisatge de tardor, la bella dama de Shalott navega cap a la seva mort.

LA GERMANDAT DELS PRERAFAELITES I

Primer de tot què són els prerafaelites? Doncs un grup d’artistes i d’amics, el Hunt, el Millais i el Rossetti, més tard hi haurà una 2ª versió de prerafaelites amb el Rossetti, el Burne Jones i el Morris.

Aquesta amics s’organitzen com una germandat per destacar el caràcter exclusiu i el nom, PRB, pre-raphaelite-brotherbood, ve del rebuig a l’art acadèmic imperant en el seu context, és a dir, l’Anglaterra de la 2ª meitat del segle XIX, és a dir, són un moviment artístic que neix en l’època victoriana.

 I que defensava l’acadèmia? l’art de Rafael, en canvi els prerafaelites s’interessen per l’art anterior a Rafael, els pintors italians del trecento, quatrocento i els primitius flamencs, i com els romàntics somien amb l’Edat Mitjana, una Edat Mitjana idealitzada amb princeses de bells vestits, cavallers a la recerca del sant graal i joves suïcides.

Cito els romàntics perquè hi ha teòrics defineixen els prerafaelites com la versió anglesa del romanticisme, pot ser, però per la majoria d’estudiosos el Prerafaelisme té personalitat pròpia i és un de les expressions artístiques del segle XIX convivint amb el Romanticisme, el Realisme, l’Academicisme, d’Impressionisme, els Natzarens...

En resum, els prerafaelites són uns rebels i sacsegen el panorama artístic anglès, en un inici no van agradar molt a la hipòcrita i estricta societat victoriana, però poc a poc i gràcies a Ruskin, historiador de l’art i crític, va exercir una immensa influència en l’art anglès de la 2ª meitat del segle XIX, a donar suport a la germandat i va exercir-hi de mecenes.

I a la burgesia anglesa enriquida per la industrialització els hi va començar agradar els quadres inspirats en llegendes artúriques i  Shakespeare, plens de color i poblats de dones desbordants de sensualitat i fins hi tot les obres que tractaven temàtiques socials com la emigració i la prostitució, perquè els prerafaelites es van preocupar per les conseqüències dels avanços del seu temps, preocupacions que van plasmar en els seus quadres i també en una revista, The Germ on també escrivien amics poetes i intel·lectuals.

 Per tenir aquesta revista, elaborar com un manifest i altres característiques a vegades s’ha definit els prerafaelites com el primer grup artístic d’avantguarda.

El seu manifest tenia 4 idees;

-         - Expressar idees autèntiques, sinceritat

-          - Estudiar atentament la natura

-          - Simpatitzar amb l’art antic seriós, sincer         

            - Crear obres bones

Idees molt bàsiques que no s’imposaven, i es que el Prerafaelisme és divers, no té res a veure el detallisme científic de Hunt i els somnis medievals de Burne-Jones.

 Però a grans trets si que poden dir que tècnicament eren molt bons, amb quadres minuciosos farcits de detalls, combinaven a la perfecció realitat i fantasia i els seus obres desborden colors brillants, aplicats amb una tècnica especial, sobre el dibuix aplicaven capa de pigment blanc i després aplicaven pintura amb pinzells petits i paciència, a més utilitzaven colors con verd maragda, púrpura i blanc[1], que contrastaven amb els quadres plens de betum dels acadèmics.

---

[1] En el context descoberta de tubs enrotllables per guarda colors a l’oli, més eficaç que xeringues o ampolletes

Relíquies artístiques

Segur que a casa tenim tots algun objecte que per diverses raons té un valor especial; de tipus sentimental, perquè ens recorda una persona, un viatge... ens evoca emocions, sentiments... i el cuidem com si fos una relíquia.

Però que és una relíquia? Segons la wikipedia, una relíquia és un cos o una part del cos d’una persona venerada o santa, i també pot ser un objecte relacionat amb alguna persona venerada.

Si parlem de parts del cos; un ós, un cabell, una llàgrima, un prepuci, un troçet de pell... si parlem d’un objecte; una copa, un clau, un llençol...

I perquè parlem de relíquies, doncs perquè les relíquies han ajudat a construir catedrals, esglésies i caixes (reliquiaris) ricament decorades amb pedres precioses i realitzades amb ivori, fustes luxoses... en resum, les relíquies són objectes estretament relacionats amb l’art.

Les relíquies sovint amaguen històries curioses, anècdotes... han causat guerres, enfrontaments, robatoris (especialment durant el saqueig de Constantinoble durant la 4a croada, s’han fet falsificacions, negocis, s’han trasllat relíquies amunt i avall (el cos de Sant Marc va viatjar com una mercaderia d’Alexandria a Venècia), creant un tràfic de relíquies especialment intens durant l’edat Mitjana i sovint gestionat pels templers.

De les múltiples relíquies que hi ha algunes són especialment famoses, com la Vera Creu, es a dir, els fragments de la creu on va ser crucificat Crist.

La creu va ser recuperada per l’emperadriu Helena, mare de Constantí, l’emperador romà que va fer oficial el Cristianisme, per tan estem parlant del segle III i havien passat 300 anys des de la crucificació. S’ha de tenir fe per pensar que aquesta creu de fusta, eina de martiri, va aguantar 300 anys al Gòlgota de Jerusalem.

El relat d’aquest descoberta  s’ha plasmat en diverses obres, com en el tapis de la Creació de la catedral de Girona.

Una altra relíquia que ha generat molta literatura és el Sant Greal o el calze del darrer sopa de Crist amb els seus deixebles, més conegut com a Sant Sopar.

D’aquesta copa de vi desconeixem el seu aspecte, si d’or o pedres precioses o de fusta, només sabem que encara l’estan buscant l’Indiana Jones, Hitler, Parcifal o el protagonista del codi da Vinci.

Dels múltiples Sant Greals repartits del món cristià, un dels més coneguts és el calze custodiat a la catedral de València, datat del segle I. Tot i aquesta cronologia no es pot certificar la seva relació amb Crist.

I de totes les possibles relíquies la més polèmica és el Sant Sudari de Torí, hi ha múltiples estudis entorn aquesta tela amb una imatge impresa d’un home amb les mateixes ferides patides durant el martiri de la Crucificació.

Tot i la impossibilitat d’explicar totalment com s’ha fet aquest aquesta imatge, les probes del carboni-14 indiquen que la tela és d’origen medieval, per tan és possible que sigui una relíquia “creada” per atreure peregrins, com les suposades relíquies de l’apòstol Sant Jaume que es conserven a la catedral de Santiago i que han estat l’excusa perquè milers de pelegrins fessin el camí de Santiago des de l’Edat Mitjana.

La troballa miraculosa de les relíquies, són els fonaments d’un dels temples més importants del Cristianisme i 3a seu de peregrinació conjuntament amb roma i Jerusalem.

Les perversions de Franz Von Stuck (1863 – 1928)

El darrer simbolista que ens ocupa és un artista polivalent alemany anomenat Franz von Stuck, conegut com a pintor, però també destre en l’art de l’escultura, el gravat i l’arquitectura.

La seva vida i la seva obra està vinculada a la ciutat alemana de Munic, on es va formar artísticament, on es va rebel·lar; fundant la Secession de Munic (1892) d’esperit similar a la Secession de Viena de Klimt, (1897), on va rebre premis i medalles, a més de fama i on va exercir de professor a l’Acadèmia de Belles Arts amb alumnes tan coneguts com Klee o Kandinsky (que tot i les noves tendències artístiques respectaven i admiraven).

Les seves obres estan dedicades a temes mitològics o a visions particulars dels mites cristians i protagonitzades per figures pesades que més que pintades semblen esculpides.

Stuck no només triomfava entre els seus aluumnes, també entre entre els crítics, especialment amb l’obra El pecat, de 1893, en va fer diverses versions d’aquest quadre; el vici i la sensualitat o la medusa.

El pecat va triomfar, però també va causar moltes incomoditats entre la societat benpensat de Munic, segurament perquè és un nu diabòlic, protagonitzat per un jove i una serp, una bella doncella de corbes sensuals, dibuix exquisit i pell de porcellana que es fon i cofon amb una serp distorcionada.

I no oblidem que la serp és pels cristians l’animal del pecat, del vici, de la luxuria... la temptació que va fer caure l’home del paradís.

I és possiblement aquesta idea i la reflexió sobre els valors cristians que va obsessionar a Stuck i per aquest motiu en va fer diverses versions.

Totes elles es poden resumir en; el pecat és el sexe, el sexe és el membre fàlic i el membre fàlic es representa amb la serp, i d’aquesta associació d’idees sorgeix aquest híbrid, mig dona mig serp, un ser seductor, diabòlic, dominant, poderós... com un altre femme fatale.

I en el quadre es veu aquesta relació sexual pervesa entre la jove i la serp, una relació obscura, com un malson que barreja religió, sexe, mort... elements bàsics d’una obra simbolista.

La terrible bellesa del nu del pecat, també apareix en Lucifer, un quadre dedicat al portador de la llum, a l’àngel més bell perque va pecar de soberpia i va ser condemant per l’eternitat.

La bellesa del cos masculí í d’aquests ulls que ens  miren fixament, semblen sorgir d’abismes obscurs, que ens sedueixen tot i estar emboltats de referències enigmàtiques.

Com enigmàtica és la Circe de Stuck, la bruixa descrita per Homer aquí apareix com una femme fatale, sexualment insaciable, perillosa, sense escrúpuls, dominant.... com altres personatges femenis mitològics i històrics com Afrodita, Cleopatra o Lilith, que es rebelen contra el paper tradicional de la dona en la societat masclista, no obeeixen ni es volen sotmetre.

 I per acabar, dir que tot i l’èxit de Stuck, com d’altres artistes simbolistes, després de la seva mort, es va esborrar del panorama artístic i el seu art es va classificar d’antiquat, es va desterrar, es va menystenir pels museus, pels crítics d’art i els manuals d’art, com d’altres artistes simbolistes.

En el cas de Stuck l’ostracisme encara va ser més greu perquè Hitler admirava la seva obra.

Poc a poc, com d’altres artistes simbolistes, s’ha anat recuperant, estudiant i exposant la seva obra i si algú li interessa pot visitar la Vila Stuck a Munic, creada per Stuck des de els plànols